Els Papers De Peter
Vos deixem açi un magnífic articul publicat al Diario de Mestalla i que porta la firma de J.L Desmemoriats. Parla del fet que a eixit a la llum el contracte de compraventa del VCF i dona una visió objectiva del fet en concret. Es molt interessant i deixa ven a les clares que ya esta be de parlar del tema sense saber.
Els papers de Peter
Va succeir una cosa meravellosa perquè tant el salvisme com l'anti-salvisme s'han quedat sense molts dels seus dogmes.
Ell és el milionari, ell sabrà perquè prefereix que li conten la història tercers en lloc de contar la seua de boca pròpia. Estos dies hem viscut moments curiosos. El polític del PSPV en l'Ajuntament de València, Rafael Rubio, va filtrar a diversos mitjans el contracte i les condicions de venda del VCF que el patronat de fundacions va estudiar per a donar la seua aprovació. Ho va fer aprofitant-se de la seua posició, i perquè eixos papers, per llei, són públics. Encara que no tot el món té dret al seu accés. El debat sobre l'honorabilitat o la decència d'airejar assumptes privats d'entitats alienes al guirigall polític és altre i ací no toca.
Va succeir una cosa meravellosa per una qüestió molt divertida. Aquells que clamaven per la transparència (cosa que compartisc) venent discursos foscos i llançant sospites (mai he comprat una teoria de la conspiració, i no vaig a posar-me a comprar-les a hores d'ara), ara que la tenen, que se l'han regalada, han quedat reduïts a l'absurd. El temps va destrossar la malicia de molts sectors.
No sé per on començar, així que anem a la velocitat del llamp: Hi ha avals, fins en les comes. Hi ha obligació d'inaugurar el nou estadi en 4 anys. Mestalla sí es pot vendre i mai per menys del valor del deute. En este punt fem una pausa, ja que amb insistència es va voler dir que era una de les coses que havien desaparegut de la primera oferta de Lim, on s'estipulava que les parcel·les s'usarien per a finançar part del nou estadi. Com veiem, l'assumpte segueix en peu. Per saber sabem fins al pla de negoci, i la projecció del propietari de multiplicar per cinc els ingressos del club en deu anys, tenint el futur estadi com a motor de l'economia de la societat.
Per saber, sabem que un assumpte que ens torbava a molts, el préstec dels 100 milions i la seua devolució, està garantit amb els drets econòmics dels jugadors que es fitxen amb eixos diners, i només els jugadors que es fitxen amb eixos diners. Amb la qual cosa, a males, en el cas que el VCF no puga fer front al compromís saldaria el seu deute traspassant a un parell de futbolistes. Per saber, sabem que fins a Lim ha pagat ja a la Fundació València CF els primers 6 milions del seu compromís social.
Va succeir una cosa meravellosa, perquè de cop i volta, en moltes latituds es van desmuntar diverses paraetes, i en la seua ensulsiada, lluny d'entendre el seu error i disculpar-se, segueixen intentant colar dobles intencions per a justificar les seues posicions. Va succeir una cosa meravellosa, perquè entre altres coses s'ha ‘oficialitzat’ el que venien dient dient ací en el passat, que Bankia mai va ser derrotada, sinó que encara está més ficada en la societat, fins a tal punt que exerceix de policia vigilant a l'amo, obligat a passar-li a l'entitat bancària els comptes del club i de demanar-li permís de tota operació que supere determinada quantia monetària. Va succeir una cosa meravellosa perquè tant el salvisme com l'anti-salvisme s'han quedat sense molts dels seus dogmes.
El que no va succeir, és que sabent la nitidesa i la neteja de la jugada, es negaren a donar explicacions. Dit mutisme – comprensible, almenys per a servidor – ha donat motiu durant mesos a xafarders i mal intencionats per a llançar sospites e intentar torpedejar voluntats. Qualsevol d'estes coses bé exposada des del primer minut ens haguera estalviat molt de temps. Ells sabran com gestionen la seua comunicació, però amb caràcter general m'ha paregut sempre prou deficient, quan no, maldestra.
Succeeix, que volem interpretar la nova etapa a tal velocitat que en ocasions ens construïm realitats que res tenen a vore amb la veritat. Com les famoses paraules de Nuno avançant canvis estructurals. La seua amistat amb el propietari, l'assentament del mateix, va ser usada com base per a conjugar teories que anunciaven la vinguda: ‘ja estan ací’, ‘per fi aterren'; fins i tot donant per liquidat a Rufete. Després, la realitat, és altra, i ens trobem amb que el director esportiu, recolzat en Lay Hoon, li van fer veure a Nuno que no era moment de despeses, de canvis, que amb el que havia era suficient i que ‘necessitats, les que facen falta, però capritxos cap’. Segurament hauran canvis en el futur immediat, són impepinables en la nova etapa, però arribaran quan hàgen d'arribar i segur que no tenen res a vore, o poc es pareixeran, a les interpretacions que ens fem amb antelació.
Succeeix, que estem descobrint a cada pas que no fem més que el ridícul parlant per parlar, mentre el temps ens dona uns zases de calibre. Millor asseure's a vore com transcorren les coses abans d'anhelar avançar-nos a elles sobre la base de les nostres teories cosides a colp de filies i fòbies. Els papers de Peter, com tantes altres coses, no han fet més que evidenciar tot açò. Però ací seguim, anant de llestos.
Va succeir una cosa meravellosa per una qüestió molt divertida. Aquells que clamaven per la transparència (cosa que compartisc) venent discursos foscos i llançant sospites (mai he comprat una teoria de la conspiració, i no vaig a posar-me a comprar-les a hores d'ara), ara que la tenen, que se l'han regalada, han quedat reduïts a l'absurd. El temps va destrossar la malicia de molts sectors.
No sé per on començar, així que anem a la velocitat del llamp: Hi ha avals, fins en les comes. Hi ha obligació d'inaugurar el nou estadi en 4 anys. Mestalla sí es pot vendre i mai per menys del valor del deute. En este punt fem una pausa, ja que amb insistència es va voler dir que era una de les coses que havien desaparegut de la primera oferta de Lim, on s'estipulava que les parcel·les s'usarien per a finançar part del nou estadi. Com veiem, l'assumpte segueix en peu. Per saber sabem fins al pla de negoci, i la projecció del propietari de multiplicar per cinc els ingressos del club en deu anys, tenint el futur estadi com a motor de l'economia de la societat.
Per saber, sabem que un assumpte que ens torbava a molts, el préstec dels 100 milions i la seua devolució, està garantit amb els drets econòmics dels jugadors que es fitxen amb eixos diners, i només els jugadors que es fitxen amb eixos diners. Amb la qual cosa, a males, en el cas que el VCF no puga fer front al compromís saldaria el seu deute traspassant a un parell de futbolistes. Per saber, sabem que fins a Lim ha pagat ja a la Fundació València CF els primers 6 milions del seu compromís social.
Va succeir una cosa meravellosa, perquè de cop i volta, en moltes latituds es van desmuntar diverses paraetes, i en la seua ensulsiada, lluny d'entendre el seu error i disculpar-se, segueixen intentant colar dobles intencions per a justificar les seues posicions. Va succeir una cosa meravellosa, perquè entre altres coses s'ha ‘oficialitzat’ el que venien dient dient ací en el passat, que Bankia mai va ser derrotada, sinó que encara está més ficada en la societat, fins a tal punt que exerceix de policia vigilant a l'amo, obligat a passar-li a l'entitat bancària els comptes del club i de demanar-li permís de tota operació que supere determinada quantia monetària. Va succeir una cosa meravellosa perquè tant el salvisme com l'anti-salvisme s'han quedat sense molts dels seus dogmes.
El que no va succeir, és que sabent la nitidesa i la neteja de la jugada, es negaren a donar explicacions. Dit mutisme – comprensible, almenys per a servidor – ha donat motiu durant mesos a xafarders i mal intencionats per a llançar sospites e intentar torpedejar voluntats. Qualsevol d'estes coses bé exposada des del primer minut ens haguera estalviat molt de temps. Ells sabran com gestionen la seua comunicació, però amb caràcter general m'ha paregut sempre prou deficient, quan no, maldestra.
Succeeix, que volem interpretar la nova etapa a tal velocitat que en ocasions ens construïm realitats que res tenen a vore amb la veritat. Com les famoses paraules de Nuno avançant canvis estructurals. La seua amistat amb el propietari, l'assentament del mateix, va ser usada com base per a conjugar teories que anunciaven la vinguda: ‘ja estan ací’, ‘per fi aterren'; fins i tot donant per liquidat a Rufete. Després, la realitat, és altra, i ens trobem amb que el director esportiu, recolzat en Lay Hoon, li van fer veure a Nuno que no era moment de despeses, de canvis, que amb el que havia era suficient i que ‘necessitats, les que facen falta, però capritxos cap’. Segurament hauran canvis en el futur immediat, són impepinables en la nova etapa, però arribaran quan hàgen d'arribar i segur que no tenen res a vore, o poc es pareixeran, a les interpretacions que ens fem amb antelació.
Succeeix, que estem descobrint a cada pas que no fem més que el ridícul parlant per parlar, mentre el temps ens dona uns zases de calibre. Millor asseure's a vore com transcorren les coses abans d'anhelar avançar-nos a elles sobre la base de les nostres teories cosides a colp de filies i fòbies. Els papers de Peter, com tantes altres coses, no han fet més que evidenciar tot açò. Però ací seguim, anant de llestos.
