Desplaçament a Almeria
Per fi tenim al blog les cróniques del desplaçament a Almeria. Esta vegá tenim cuatre cròniques i alguna a costat un poquet (eh Jesus) pero a la fi voreu com ha valgut la pena la espera.
Nº 1- Jesus.
Tot va començar el dia 17 de gener, un València
vs Almeria a Mestalla i victòria ¨in extremis¨ amb un dels pocs gols de
Negredo, que va fer el 3-2. De sobte, tornant de Mestalla, m'imagini un Almeria
vs València el dia 24 de maig celebrant algo gran i la gran família de la penya
valencianista Puçol allí presentes...
Pues bé, no es van complir tots els meus
pronòstics, no ens juguavem això tan gran com en el meu somni, ni vam ser tots
els que imaginí per diversos motius, però això sí, celebrar-ho ho varem
celebrar!!.
Després d'uns dies previs al partit de
nervis pel tema de les entrades, (crec que mal gestionat per part del club)
eixirem cap a Almeria, Jaume (jo vaig) , Bayarri (si cal anar se'n va) Germàn (Jo
m'apunte) ,Agustín (el debutant) i jo (podriem anar a...) i amb els companys de
la Sud (que grans són collons!!) més tard a l'arribar a Almeria s'unirien Juan
i Eva (l’expedicio avançada).
El viatge no va ser com solem fer en la
penya, ja que solem ser ànimes lliures que viatgen a la seua bola, normalment
ens va bé, menys quan Naquerano agafa el mapa!!.Esta vegada, el viatge amb
l'agrupació estava molt be tant de preu com d'organització, moltes gràcies a
Fede, i a Juanmi, per ser els artífexs del viatge.
Diria que triarem la part de darrere de
l'autobús, però crec que directament la gent ens ho va cedir, i nosaltres com a
bons xics li vam donar l'ús que eixa ubicació mereix, bàsicament intentar fer
tot el que no et deixen fer, però que saben que acabaràs fent (cantar, beure,
fumar, el rotllo de sempre...)
Ens dirigirem a l'estadi jocs del
mediterrani, batejat per Bayarri com a estadi dels jocs reunits, un camp
xicotet i als afores on ens va costar molt trobar on menjar, i al final ens
toca menjar en una vorera (el que haguera pagat per veure Ramón en eixa farta!!)
això sí, el lloc era ideal per a fer una bona prèvia, i els gintonics van anar
caient l'un darrere de l'altre, fins que els nervis de la proximitat del partit
van tancar totes les vies, i ja no hi havia res que entrara en el cos, arribava
l'hora de jugar-nos tota la temporada!!!
Què dir del partit que no sapieu, QUE
MANERA DE PATIR!!!! Crec que van passar més coses en eixe partit que en la
resta de temporada, per darrere en el marcador, lesió d'Alves, expulsió de
Parejo... pareixia que el destí ens estava preparant una altra punyalada mes,
una altra vetlada de desil·lusió, però no, esta vegada va aparéixer un xaval de
la casa, un jugador a qui tots (menys Parreta) li tenim una fe enorme "en
el nom del gol”, Paquito Alcàcer, Don Paco per a mi des d'eixe 23 de Maig. El
següent és inexplicable, eixa sensació d'alleugeriment, eixes llagrimes, per
fi, d'alegria, eixos abraços i eixos crits, la comunió entre jugadors i la
grada, la satisfacció de l'objectiu aconseguit. Tots ens recordarem dels que no
van poder vindre, van començar les cridaes els whatsapp's i després de quasi
una hora celebrant i assimilant, ens vam disposar a tornar a l'hotel, les cares
eren impressionants, entre l'alcohol, els nervis l'alegria i el cansament totes
pareixien un poema!!
Esta vegada sí, buscarem un bon
restaurant per a sopar, l'ocasió mereixia un bon sopar i Almeria ens devia la
mala passada del menjar, així que soparem com si fórem un equip de
champions!!!!
El viatge de volta va ser d'allò més
tranquil, alguns dormint, altres recordant efemèrides del valència (per a
flipar amb Simón, una enciclopèdia vivent del VCF) però tots contents.
El viatge que imagini aquell 17 de gener
tornant de Mestalla no va eixir tal qual, però amb esta gran penya, els viatges
sempre són millors del que t'imagines!!!
AMUNT!!!
SEMPRE AMUNT!!!!!"
Nº 2 Juan
En decembre la Penya V. Puçol ferem el desplaçament a
Granada. Este va ser un viatge 100% futbolero, es a dir, se va a pasar-ho be i
a vore al VCF, res mes.
A Eva lo de visitar una ciutat com Granada i no vore-la com
que no li cuadrá masa, aixína que en temps planificárem un viatget d’eixos
turistic-futbolero cap a Granada-Almeria. El dijous moguerem cap a Granada i el
divendres donarem conter de tot alló que te esta bonica ciutat, per supost
visitarem L’Alhambra i encara mos doná temps de patejarse la ciutat i disfrutar
del Mirador de San Nicolás, el Paseo de los Tristes, el Albaicin, la Catedral
etc. La veritat, ho disfrutarem molt i es llevarem eixa espineta que mos quedá.
El disapte per el mati eixirem cap a Almeria i a migdia es
juntarem tots en l’hotel, Eva, Juan, Jaume, Agustin, Jesus, Bayarri y Germán, deixarem trastos i
decidirem anar ya cap a l’estadi junt als amics de la SUD. Com que el camp está
a les afores hiabien pocs puestos per dinar i com hiabia fam ferem lo practic i
fácil, pizzes cervessa i al parque, (per a desesperació de Ramón que per
whatsapp mos deia de tot, agarrats, rates etc jajaja) tranquil Ramón no teniem
atra alternativa, a la nit ya soparem com deu mana. La previa sigue llargueta,
estiguerem en uns bars allí propet fent-se unes copes entre cantics
valencianistes e intentant aguantar el ritme dels de la SUD jajaja.
Com que apurarem prou en entrar es posarem a la part de dalt
de la grada valencianista. Del partit soles comentar que poques vegades he
patit tant com eixe dia, al descans estaba agotat, soles mirar les cares de la
gent t’ho deia tot, tensió, dubtes, una bona temporá podía acabar de mala
manera, no podía ser. L’afició valencianista animá moltissim, es donarem conter
de que l’equip ho necesitaba mes que mai. La segona part anaba a parons,
canvis, lesions, etc, de tot menys futbol, com que no hiabia rellonge ya no
sabia ni en quin minut estabem i en mig de tot este caos aparegué Don Paco
Alcacer. El esclat de alegría i la descarrega de tensió sigue brutal soles
refrená per que encara quedaba partit i tots veiem que els nostres estaben
agarrotats per la tensió. A la fi objetiu cumplit i celebració espectacular i
emocionant, els abraços i les llagrimes aparegueren en algunes cares ya
lliberaes de la tensió. No es guanyá un titol, pero tots sabem que va ser molt
important per l’entitat.
Després de la festa en l’estadi anarem cap al hotel i esta vegá si, soparem en un restaurant com
toca aon com es podeu imaginar després del dia que portabem i ya relajaets es
pegarem una bona fartá. Al contrari que els de la SUD, ells anaren primer al
hotel a prepararse per disfrutar de la nit d’Almeria (ya no podem portar eixe
ritme, estem majors jaja), mosatros decidirem
fer-se un bon sopar tranquilament en els seus gintonics al final per anar
despres ya al hotel.
Este es un d’eixos desplaçaments que guardarem en bon
record, una llastima que no vinguera mes gent de la penya, pero me consta que les sensacions vixcudes en
el bar foren molt similars.
AMUNTTTT
Nº 3 Jaume
A les 7h del mati
eixim desde l' Estadi de Mestalla cap Almeria, la primera parada era per a esmorzar
a Crevillent. M'entres anàvem de camí la penya VCF Sud i la Penya Valencianista
Puçol cantem per a escalfar la gola per al partit. La segon parada es en Puerto
Lumbreras per a estirar les cames abans d'arribar a Almeria.
Després de deixar
les maletes al hotel, busquem un lloc per a dinar prop de l'estadi.
Una vegada em
agafat forces per animar al nostre equip ens dirigim cap al camp, ja dins comencem a cantar mentre els jugadors feien
exercicis d'escalfament.
Comença el partit
en una primera part renyida el resultat era d'empat a 2.
En la segona part
sense fer un bon joc i amb un jugador menys, jo donava el partit per empatat i
en una jugada aïllada, rapida i ven executada aplega el esperat gol que ens
donava la classificació per a la prèvia de la champions. Com no tenia que ser
marca el jugador valencià.
Ja acabat el
partit anàrem buscar un lloc per a sopar i després a descansar per a tornar el
dia següent.
Jo vaig sentir un
alivi molt gran al cos per el gol de la champions i serà un viatge i un partit
inoblidable.
AMUNT¡¡¡¡¡¡¡¡¡
Nº 4 Bayarri
Y AL FINAL MERECIÓ LA PENA.
El día comenzaba muy pero que muy temprano, justo una semana antes cuando empatábamos contra el Celta de Vigo en Mestalla. Desde ese día, creo que ya empezamos a vivir ese gran final de temporada que nos esperaba en tierras andaluzas.
En nuestra agenda ya figuraba el desplazamiento a Almería muchas jornadas antes, de hecho, creo que a ninguno de los que íbamos en ningún momento llegáramos a pensar que nos jugaríamos esta temporada y la próxima en noventa minutos. Todos pensábamos que llegaríamos con los deberes hechos y simplemente, todo se reduciría a un gran paseo triunfal de los que hacen historia. Nada más lejos de la realidad.
El viaje nos salió barato, ya que el club pagaba las entradas y la agrupación de peñas el desplazamiento.
A las siete de la mañana, con puntualidad inglesa pero de la banda de Carpessa (7:30) Salíamos hacia Almería. En el Bus poco que resaltar. Jesús Novella, Agustin, Joume, German, la gente de la SUD y un servidor, nos encargábamos de amenizar el viaje con cánticos, saltándonos a la torera las recomendaciones de Fede, (encargado de la agrupación) de no subir bebidas alcohólicas al bus. Dicho y hecho, prou que te diguen SO pa fer ARRE. Menuda castaña...
A las dos llegábamos a Almería, decepción la mía. Es mas grande el nombre que el estadio; “ESTADIO JUEGOS DEL MEDITERRANEO DE ALMERIA” lo que yo no sabia, es que era de los juegos reunidos Heiper, la brisca, el truc, el set i mig, el ascatergoris, tres en ralla…
De ahí al Hotel a dejar las maletas y reunirnos con Juan Sebastiá y Eva que ya llevaban varios días de peregrinaje por aquellas tierras.
En el hall del hotel nos encontramos con el equipo al completo del Almería, Sergi Barjuan, entrenador del equipo, dibujaba en su cara cierta mirada mezcla de temor y rebeldía que presagiaba la sorpresa que nos tenían preparada.
A las siete de la mañana, con puntualidad inglesa pero de la banda de Carpessa (7:30) Salíamos hacia Almería. En el Bus poco que resaltar. Jesús Novella, Agustin, Joume, German, la gente de la SUD y un servidor, nos encargábamos de amenizar el viaje con cánticos, saltándonos a la torera las recomendaciones de Fede, (encargado de la agrupación) de no subir bebidas alcohólicas al bus. Dicho y hecho, prou que te diguen SO pa fer ARRE. Menuda castaña...
A las dos llegábamos a Almería, decepción la mía. Es mas grande el nombre que el estadio; “ESTADIO JUEGOS DEL MEDITERRANEO DE ALMERIA” lo que yo no sabia, es que era de los juegos reunidos Heiper, la brisca, el truc, el set i mig, el ascatergoris, tres en ralla…
De ahí al Hotel a dejar las maletas y reunirnos con Juan Sebastiá y Eva que ya llevaban varios días de peregrinaje por aquellas tierras.
En el hall del hotel nos encontramos con el equipo al completo del Almería, Sergi Barjuan, entrenador del equipo, dibujaba en su cara cierta mirada mezcla de temor y rebeldía que presagiaba la sorpresa que nos tenían preparada.
Dejar trastos y al campo. El estadio está situado en una zona relativamente nueva de la ciudad, de ahí que en los aledaños del coliseo, solo se disponga de un quiosco, dos bares y un ultramarino. Ramón, si comimos pizza de dos euros la ración no fue por tacañería, no había más variedad ni más barata jajjaja.
Después de comer, como dicen allí, nos “jinchamos” a tomar cubatas y a calentar motores hasta la hora del partido. Por suerte el partido comenzaba a las seis, digo suerte, porque si nos dejan una hora más no entramos. Dentro del estadio, súper control policial ya que el partido se había declarado de alto riesgo. No lo entiendo, la armonía entre aficiones fue una constante en todo momento. También tengo que resaltar la amabilidad de las fuerzas del estado, en ningún momento hicieron abuso de autoridad. Espero que los de aquí tomen nota.
Del partido que os voy a contar que no sepamos. Gol de ellos, gol de nosotros, el Atlético de Madrid que no colaba, gol del Sevilla, gol de ellos, gol nuestro, gol del Málaga, otro gol del Sevilla, falso gol del Granada, otro gol del Málaga, GOL DEL SEVILLA, LESION DE ALVES Y POR FIN, GOLASSO DE PAQUITO ALCASER! 2-3 en el marcador y final de partido.
Para morirse. Que noventa minutos, a día de hoy aun no he conseguido recuperar la voz. La cohesión entre grada y equipo fue total y la celebración también. Jugadores, cuerpo técnico e incluso Peter Lim
Celebraron con nosotros la tan esperada entrada en CHAMPIONS.
Muchos recuerdos, muchas emociones, muchos abrazos y por que no decirlo, muchas lagrimas.
A mas de uno se nos hizo el nudo en la garganta y las sensaciones afloraron, que grandes somos.
La celebración duró más de una hora dentro del estadio ya que no nos dejaban salir, mejor, mas fiesta tuvimos. De camino al hotel todas las calles parecían estrechas, no es de extrañar, volvemos a ser grandes. La cena (esta vez si) fue como mandan los cánones, por todo lo alto, la ocasión lo merecía.
El domingo, de vuelta a casa, la sensación del trabajo bien hecho y la recompensa de la victoria nos hizo más corto el camino. Y es que al final de todo MERECIÓ la PENA.
Como se suele decir, el año que viene más y mejor. Amunt!!
El domingo, de vuelta a casa, la sensación del trabajo bien hecho y la recompensa de la victoria nos hizo más corto el camino. Y es que al final de todo MERECIÓ la PENA.
Como se suele decir, el año que viene más y mejor. Amunt!!
Vicent Bayarri (El xiquet de l’Avenida)
AMUNTTTTTTTTTTTTTTT
