I En Van 30
I en van 30. Pareix
mentira pero ya han pasat 30 anys desde que en l’estiu del 85 i després d’uns
anys anant a Mestalla de manera esporádica per fi vaig aconseguir el meu pase
del VCF. Ho recordé ab una ilusió molt gran, de manera oficial entraba a formar
part directa del VCF. I aixó que deportivament el club no podía anar pijor. El
club vivía la era post Ramos Costa, un atra vegada la mala gestió després d’uns
anys plens d’exits de la ma de Kempes el VCF entrá en una crisis tant económica
com deportiva fins que el porta a segon divisió. Pero una vegada mes el major
patrimoni d’este club reaccioná. Les penyes se movilisaren com no ho havien fet
mai, aumentaren en varios mils el numero de socis, Mestalla s’omplia cada
partit, desplaçaments
espectaculars, Arturo Tuzón presidia el club ab trellat i honradez i tots a una
i en un equip plagat de canterans conseguiren l’ascens a primera.
“El día del ascenso frente al Recreativo de
Huelva el Zulú parecía un nuevo Mesías. Aquella noche, bajo la densa humareda
provocada por decenas de tracas anudadas en un hueco central de la general comandado
por el Berga y su lugarteniente el Bigotes, más otro buen puñado de bengalas
distribuidas anárquicamente, el gol norte vivió una de sus jornadas más
extremas y felices. Se hace difícil explicarlo desde la rigidez del presente
pero las cosas eran así: caóticas, pelín salvajes, imprevisibles. Un barullo
apasionante y colorista donde nadie ponía orden y todo estaba siempre a punto
de estallar. Fue la última noche sin barrotes.”
Encara se me fiquen
els pels de punta recordant eixe VCF-RC-Huelva. En algún lloc d’eixa foto
estaba yo marcanme a roig viu el escut en la pell per sempre. El VCF tornaba
aon li corresponia.
Portaba dos anys de
soci i ya havia vixcut un descens i un
ascens, casi res porta el diari. Está clar que el sentiment valencianista el
portaba en la sang, de chicotet mos pares (els dos eren abonats) hem portaben a
Mestalla, pero eixos primers anys d’aficionat adolescent a principi dels 80 en
la anárquica i anyorada general de peu i eixos dos primers anys de soci hem
marcaren per sempre i hem convertiren en un militant del VCF. Una militancia
incondicional e inalterable a fichages de renom, champions, titols, etc. Soc
del VCF i prou. Porte 30 anys de soci i m’agrada anar a Mestalla sempre, siga
qui siga el rival i disfrutar de tot lo que aixó comporta, ambient, color,
olors, patir, disfrutar, plorar, abraços, cantics i a mes tinc la sort de
compartir-ho en bons amics, fills, nebots i dona.
En estos 30 anys
podia contar mil anecdotes, partits, jugadors, desplaçaments, titols,
vivencies, etc, pero es faria molt llarg. He anat a totes les finals que ha
jugat el VCF pero en vaig a destacar dos d’elles. En l’any 95 el VCF arribá a
la final de copa. Ya havia plogut desde que Mario Kempes i el VCF de la senyera
guanyára aquella del 79. Per a tota una generació la del 95 era la oportunitat
de vore després de molts anys en la sombra al seu equip en una final. En
Valencia fon una locura, la directiva es va vore desbordá per una demanda
d’entraes que no s’havia conegut mai. El Bernabeu es queda chicotet. Fon la
final del aigua, la del gol de Mijatovic, la final dels dos dies, pero a mi mai
se m’oblidará com animá l’afició del VCF. Jugadors com Robert reconegueren que
mai havien vist res igual, estaben en el calfament i els costaba parlarse entre
ells del soroll que feiem. La d’eixe dia está considerá la major bufandá que
s’ha vist en Espanya. Una llastima, es la mereixiem tant l’afició com un
jugador com Fernando, un dels jugadors mes grans que ha donat esta terra i que
haguera segut la culminació a una gloriosa carrera en el VCF, pero com diria
aquell “el futbol es asi”.
Aixó si, en el 99
el destí, ens tenia prepará una copa que quedará graba en lletres d’or en
l’història de esta institució. El 0-3 al Llevant, “EL GOL” de Mendieta en el
camp nou 2-3, el fantastic partit de torná VCF 4 FCB 3, el 6-0 en Mestalla a
“San Marino”. La Cartuja fon escenari d’un partit memorable VCF 3 ATM 0, la
final del Piojo, del Mendietazo, Camarasa Piojo i Mendieta alçant la copa, la
del pobre Miguel, el major desplaçament de la secció Puçol, la mascleta, etc. Per fi herem campeons, cuants
records i que be s’ho passarem.
Hagueren de pasar
17 anys de soci per vore algo que en el 85 ni tan sols m’ho podia imaginar, el
VCF era campeo de lliga i per si fora poc, dos anys després un atra volta.
UEFA, Supercopa, finals de Champions, una epoca daurada que sincerament pense
que es la mereixíem.
Trenta anys donen
per a molt, desde vore al equip en segon divisió a disfrutar de titols heroics
o tame de tindre un club sanejat a tindre que vendrel. Pero hia una cosa que
per a mi no cambia i que resumis perfectament esta relació meua ab el VCF. Tinc
ganes de que arribe el dumenge per anar a Mestalla. Mestalla ma casa.
Com a curiositat
tinc que dir que en els 30 anys de soci mai he sabut quina era la meua cadira, sempre
de peu, i aixó que hui en dia está complicat, pero sempre hiaurá un huequet en
Mestalla per als irreductibles encara que siga pegat a les banderes del Gol
Gran Alt.
Salut i
Amunt Sempre. Juan Sebastiá