"ES VA PARAR EL TEMPS"
Secció: Articuls Centenaris.
Que dir del dia de Les Llegendes que no s’haja dit ja. Suponc que ja estarà dit, però si tinc que resumir-ho, ho faria en tres paraules: PELS DE PUNTA. No se si era el fred o que era... Però estic segura com en un 99% de que era el SENTIMENT.
En aquell dia em vaig sentir una persona plena. Per fi li posava cara i cames a tantes llegendes a les que havia sentit parlar, però que per desgracia no havia vist jugar fins aquell dia. Esta clar que jugar com abans, no!
Eixa felicitat que vaig sentir, va ser molt diferent a altres. La sentia en quan deia el noms de: Piojo, Kempes, Vicente, etc etc., noms tan poderosos, que aquí no li fa emocionar-se?. També el de Cañizares que ell si que el havia vist jugar però heu tinc un poc borrós.
Ara tot a so, juntau en Mestalla, una segona casa, no sols meua, també dels meus. Una casa que acull a un equip que te 100 anys d’història. Qui diu equip també diu família. Per a mi després de tot este temps el Valencia es el que es per a mi, Família i Sentiment.
Mestalla aquell dia va tindre un dia gran, únic i per al record. Que ràpid es va passar, sincerament m'haguera quedat un poc mes. Com el vaig disfrutar! Des de el principi va ser especial. Está el moment que Mestalla canta el himne de València, la eixida dels jugadors, les copes, el moment del xiquet que va eixir escopetat a la porteria i que quan marca gol em vaig alçar i tot a celebrar-ho de la acumulació de emocions. El gran partit, com el vaig disfrutar des del principi. Em vaig riure a mes no poder i vaig patir com si fora un partit del València normal. Estic escrivint tot açò i sols me ix que un somriure i alguna que altra risa recordant-ho. I es que en aquell moment portaba una acumulació de emocions que tant sols puc dir, GRACIES VALENCIA. CLUB DE FUTBOL.
Juntau encara mes en la sort que vaig tindre de compartir-ho amb els meus. Vingueren el meus iaios, la meua germana, mon pare, ma mare, mon tío Ono, la família dels Carlitos i Esthers i la família que es Mestalla. Però en aquest parraf vaig a quedar-me amb els meus, amb els que tenen la mateixa sang valencianista que jo. Que no paren de regalar-me moments dia a dia, però aquell dia... Ixe dia!
Quan arribarem i veia que ens teníem que separar-se unes butaques mes cap a la dreta, vaig sentir un poc de llàstima. Però en companyia de ma mare cap allà anàrem, que des del primer moment ja havíem començat liant-la. Conforme anava passant tot l`acte cada dos per tres girava el cap per a veure els meus si s’alçaven. Me pendreu per loca (un poc mes), però els sentia prop, sentia les seues emocions, en tot moment estava agust perquè sabia que ho estàvem compartint junts. En els descans vingué la gran foto: De pares a fills.
No mes acabar tot l'acte al eixir ja s’havia fet de nit, es tornava a activar el temps, tornàvem a passar les hores. Dic açò perquè em Mestalla donava la sensació de que es havia parat el temps. Al ixir de Mestalla vaig agarrar als meus iaios del braç i començarem a contar lo emocionant que havia sigut el acte, al igual que en mon pare.
Me quede en això: en els meus, amb el sentiment i amb la nostra segona casa. Gracies iaios, gracies pares, per fer-me d'un equip de LEYENDES. GRÀCIES PER FER-ME DEL VCF.
Mar Sebastiá
"ES VA PARAR EL TEMPS"
En aquell dia em vaig sentir una persona plena. Per fi li posava cara i cames a tantes llegendes a les que havia sentit parlar, però que per desgracia no havia vist jugar fins aquell dia. Esta clar que jugar com abans, no!
Eixa felicitat que vaig sentir, va ser molt diferent a altres. La sentia en quan deia el noms de: Piojo, Kempes, Vicente, etc etc., noms tan poderosos, que aquí no li fa emocionar-se?. També el de Cañizares que ell si que el havia vist jugar però heu tinc un poc borrós.
Ara tot a so, juntau en Mestalla, una segona casa, no sols meua, també dels meus. Una casa que acull a un equip que te 100 anys d’història. Qui diu equip també diu família. Per a mi després de tot este temps el Valencia es el que es per a mi, Família i Sentiment.
Mestalla aquell dia va tindre un dia gran, únic i per al record. Que ràpid es va passar, sincerament m'haguera quedat un poc mes. Com el vaig disfrutar! Des de el principi va ser especial. Está el moment que Mestalla canta el himne de València, la eixida dels jugadors, les copes, el moment del xiquet que va eixir escopetat a la porteria i que quan marca gol em vaig alçar i tot a celebrar-ho de la acumulació de emocions. El gran partit, com el vaig disfrutar des del principi. Em vaig riure a mes no poder i vaig patir com si fora un partit del València normal. Estic escrivint tot açò i sols me ix que un somriure i alguna que altra risa recordant-ho. I es que en aquell moment portaba una acumulació de emocions que tant sols puc dir, GRACIES VALENCIA. CLUB DE FUTBOL.
Juntau encara mes en la sort que vaig tindre de compartir-ho amb els meus. Vingueren el meus iaios, la meua germana, mon pare, ma mare, mon tío Ono, la família dels Carlitos i Esthers i la família que es Mestalla. Però en aquest parraf vaig a quedar-me amb els meus, amb els que tenen la mateixa sang valencianista que jo. Que no paren de regalar-me moments dia a dia, però aquell dia... Ixe dia!
Quan arribarem i veia que ens teníem que separar-se unes butaques mes cap a la dreta, vaig sentir un poc de llàstima. Però en companyia de ma mare cap allà anàrem, que des del primer moment ja havíem començat liant-la. Conforme anava passant tot l`acte cada dos per tres girava el cap per a veure els meus si s’alçaven. Me pendreu per loca (un poc mes), però els sentia prop, sentia les seues emocions, en tot moment estava agust perquè sabia que ho estàvem compartint junts. En els descans vingué la gran foto: De pares a fills.
No mes acabar tot l'acte al eixir ja s’havia fet de nit, es tornava a activar el temps, tornàvem a passar les hores. Dic açò perquè em Mestalla donava la sensació de que es havia parat el temps. Al ixir de Mestalla vaig agarrar als meus iaios del braç i començarem a contar lo emocionant que havia sigut el acte, al igual que en mon pare.
Me quede en això: en els meus, amb el sentiment i amb la nostra segona casa. Gracies iaios, gracies pares, per fer-me d'un equip de LEYENDES. GRÀCIES PER FER-ME DEL VCF.
Mar Sebastiá
