II CRÒNICA D'UNA GRAN FINAL

 

Crónica, a destemps, d'una final.

"illa, illa, illa,

nos fuimos a Sevilla"

   Crec que a estes altures de l'any, qualsevol anàlisis deportiu-socio-econòmic que es puga fer sobre el valencia ja estarà dit, aixina que em dedicaré única i exclusivament a parlar sobre la meua experiència de la final.

El dissabte 23 d'abril començà ben prompte, a les 4:30 un WhatsApp del meu nebot:

- Estàs ja despert tio?

+ Si Xavi, i tu?

- No he dormit en tota la nit.

+ Estàs nerviós?

- Si, d'el 1 al 10, 1000!!

A les 6 m'emprenguérem la marxa, no sé si va ser en el segon o tercer kilómetro quan va surgir el primer pique entre cotxeros i moteros,

"Jo ja estaria en Sevilla" deia Bayarri "si, però quan pares 5 vegades a omplir el depòsit jo t'adelantaré" replicava Carlos.

   Les primeres hores del bus sigueren tranquiletes, fins la primera parà que el cos ja s'activà i ja en l'ajuda de la casalla l'ambient anà in-crescendo. Ja en la segona parà i en el esmorçar a la panxa definitivament el dia havia començat!! Converses de futbol, de viatges, de la vida... inclús de motos y cotxes!!! En arribar a Sevilla, de la que diuen que té "un color espesial" nos va rebre un cel negre i una pluja que asustava fins al més optimista meteorologicament parlant, tal volta per això no li trobarem el color a la ciutat!

    Després d'una bona caminata i tenint a la millor guia que vàrem poder tindre (guiño guiño) ens dirigirem al bar per a dinar i resguardar-se de la pluja, dinarot, cubateo i pese a l'oratge, l'ambient no decaia. En el segon cubata, i com deia Extremoduro "se abrió un claro entre las nubes, hemos vuelto a ver el sol..." aixina que altre pasejet i direcció a les immediacions de la Cartuja. Una volta allí, fer-em ús de tota la pólvora que havíem dut, el pirotècnic Bayarri sigué l'encarregat (jo crec que ningú més s'atrevia!!) El tema de pólvora necessitaria un capítol per a ell soles, no més diré que en la vida havia vist les cares de confusió i desconcert en valencians com quan sonaven aquells "petarditos".

L'intenció era esperar al bus del Valencia, però ja impacients decidirem entrar al camp... Cada u tenia l'entrà en un puesto de la grada, ho teníem difícil per estar junts però en una mezcla de sort, caos i una bona cagada de la federació al vendre les entraes, aconseguirem estar gran part de la penya junts, de peu i d'alt del tot... Com en Mestalla!! Del partit poc diré que no sapigueu ja, es va cumplir la meua màxima sempre que se fa un desplaçament, "celebrar almenys un gol", eixe moment de celebració ja no t'el lleva ningú, el famós abraç de gol. L'ambient de la grada sigué per a emmarcar, abans, durant i després del partit, chapeau. Durant tot el dia vaig tirar a faltar al meu germà, el meu company de futbol des de sempre... però a l'hora dels penals encara més, per això de que posara un poc de calma i de sang gelà que tanta falta feia en eixe moment. A estes altures de la final i en els penals en marxa, Xavi ja no sabia si mirar o no, Juan demanava que se decidira a cara o creu, a Carlos li faltaven pipes i gallinero per a caminar i jo... Jo ja tenia prou en vore al meu nebot i no plorar!!!

El desenllaç tots ho sabem, si no tires un penal mai el podràs fallar.

El que una cosa queda clara i parafrasejant a Eugeni Alemany,

 "Tornarem a jugar més finals!

Ho sé perquè tenim traques i pólvora per a totes"

I és que en questió de traques, pólvora i finals, en esta penya sempre estarem a l'altura.

 

Amunt.

José G. Novella