S'alçarem i Tornarem
Per Jose Gabriel Novella.
Com cada any
començava una nova temporada, esta mes pronte del
normal per això del mundial. Nou projecte, nou entrenador, nous jugadors
però sempre en la mateixa ilusió i en la mateixa gent (això que no falte mai) Després d’una pretemporada a on no es
veia l’equip en moltes llums aplega el primer partit, MESTALLA, ganes de xafar eixa grada a on tantes alegries i decepcions hem
viscut, a on hem passat per tots els estats anímics que una persona pot passar
però sobretot a on hem crescut com afició i hem vist créixer al nostre equip.
Al que anem, primer partit primera victoria, sempre és bo estrenarse en tres punts a favor, comentaris típics com que l'equip esta en construcció, s’ha de tindre paciència...després de tres derrotes seguides, dos d'elles molt dures per l’indolència i actitud de l’equip començaven els primers ¨arres¨ del mister, primers sintomes de molèsties en el pacient però....paciència, la grada estava en l’entrenador i això sempre és bo.
Enllaçares una serie de tres partits guanyant i un empat però sincerament les sensacions no eren les millors, després de vàries derrotes, algun empat i alguna que altra victoria els que portem temps anant a Mestalla sabíem que en aquesta irregularitat la posició final en la classificació seria octava, novena... (tenim futur com adivinos) A pesar que la grada estava a favor de Djukic, la connexió entrenador-jugadors no era bona, gens bona i després d'atra derrota dura, 3-0 en el Calderon, entrenador per l'aire, personalment una pena perquè es veia un tio honrat però moltes voltes superat per un equip i una institució que tal volta li vingué gran, (com el traje de la presentació de Pizzi), elecció de Rufete i Ayala per a la banqueta blanquinegra.
Els primers partits de l’argenti deixaren bon sabor de boca, aconseguí connectar alguns jugadors que ni estaven ni se li esperaven, semblava una nova temporada, nou projecte, nou entrenador... (llegir principi de l'articul) però després de varios partits Pizzi no pogué amagar la veritat d’esta plantilla i el ¨Dragon Khan¨ de temporada tindria parada en la jornada 38. A tot açò, la UEFA o com es diu ara Europa League continuava sense fer molt soroll, com segona competició europea que és, fins que aplega quarts de final, Basilea, partit d’anada millor no parlar, el segon partit crec que va ser l'inici de la connexió grada-equip, eixa fórmula tan necessària en tots els equips que volen ser grans. Partit a on se consegui la primera ¨reAmuntada¨ 5-0 en un hattrick d'Alcacer, eixe jove valencià a qui molta gent no li te fe però que te com a professió ¨Golejador¨. Després d'una nit màgica i en el passe a semifinals en les bojaques el sorteig mos depara el Sevilla, atra vega el partit de volta en casa. Passaré de puntilles pel partit del Sanchez Pizjuan, un fora de joc no senyalat féu que el primer gol pujara al marcador de l'equip de nervion, tot el que se puga parlar a partir d'ahi seria ¨Futbol-Ficcion¨. Me centrare en el partit al teatre dels somis de l'avinguda de Suecia, el Valencia tenia com tasca atra ¨reAmuntada¨ esta volta un poc mes difícil, 2-0 contra un equip enchufat pero entrenat per Unai (una basa a nostre favor).
El dia fou extraordinari, 1 de maig, festa, bon temps...l’equip creia, la ciutat creia, l’afició creia, Jo creia!! Després d'un berenar-sopar en Don Curado, bar molt recomanable en la plaça Canovas, direcció Mestalla, ambient inigualable com en les grans nits, es veia en la cara de la gent, dels xiquets... Començà el partit i en el minut 25 l'eliminatòria estava empatada, ni els més optimistes del terreno s’imaginaven aquest escenari. Partit dels que fan afició i recordes per molts anys. Corria el minut 69 quan a un tal francès de nom Jeremy se li va ocurrir marcar el 3-0, LOCURA TOTAL! A partir d’ahi tot va ser patiment, el valencia dominava el partit però els nervis estaven ahi igualment. S’apropem a uns dels moments més cruels que he pogut viure com aficionat, sense saber molt bé com, el balonet acaba dins de la porteria d’Alves, minut 94.
Crec que no tinc paraules per a descriure el silenci de la grada che en eixos segons, foren 10, 20, 30...no se, potser fou una sensacio pareguda a la que diuen que tens quan vas a morir i veus passar la teua vida per davant, jovens i no tan jovens plorant, xiquets que no s'explicaven com guanyant 3-1 estaves fora d'una final somiada per tots però la realitat era que en 10 segons la temporada s'en havia anat a fer la mà.
De les fotos que vaig vore després del partit me quede en esta:
S'alçarem i Tornarem AMUNTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTT
Per Juan Sebastiá
S'alçarem i Tornarem II
S'alçarem i Tornarem
Al que anem, primer partit primera victoria, sempre és bo estrenarse en tres punts a favor, comentaris típics com que l'equip esta en construcció, s’ha de tindre paciència...després de tres derrotes seguides, dos d'elles molt dures per l’indolència i actitud de l’equip començaven els primers ¨arres¨ del mister, primers sintomes de molèsties en el pacient però....paciència, la grada estava en l’entrenador i això sempre és bo.
Enllaçares una serie de tres partits guanyant i un empat però sincerament les sensacions no eren les millors, després de vàries derrotes, algun empat i alguna que altra victoria els que portem temps anant a Mestalla sabíem que en aquesta irregularitat la posició final en la classificació seria octava, novena... (tenim futur com adivinos) A pesar que la grada estava a favor de Djukic, la connexió entrenador-jugadors no era bona, gens bona i després d'atra derrota dura, 3-0 en el Calderon, entrenador per l'aire, personalment una pena perquè es veia un tio honrat però moltes voltes superat per un equip i una institució que tal volta li vingué gran, (com el traje de la presentació de Pizzi), elecció de Rufete i Ayala per a la banqueta blanquinegra.
Els primers partits de l’argenti deixaren bon sabor de boca, aconseguí connectar alguns jugadors que ni estaven ni se li esperaven, semblava una nova temporada, nou projecte, nou entrenador... (llegir principi de l'articul) però després de varios partits Pizzi no pogué amagar la veritat d’esta plantilla i el ¨Dragon Khan¨ de temporada tindria parada en la jornada 38. A tot açò, la UEFA o com es diu ara Europa League continuava sense fer molt soroll, com segona competició europea que és, fins que aplega quarts de final, Basilea, partit d’anada millor no parlar, el segon partit crec que va ser l'inici de la connexió grada-equip, eixa fórmula tan necessària en tots els equips que volen ser grans. Partit a on se consegui la primera ¨reAmuntada¨ 5-0 en un hattrick d'Alcacer, eixe jove valencià a qui molta gent no li te fe però que te com a professió ¨Golejador¨. Després d'una nit màgica i en el passe a semifinals en les bojaques el sorteig mos depara el Sevilla, atra vega el partit de volta en casa. Passaré de puntilles pel partit del Sanchez Pizjuan, un fora de joc no senyalat féu que el primer gol pujara al marcador de l'equip de nervion, tot el que se puga parlar a partir d'ahi seria ¨Futbol-Ficcion¨. Me centrare en el partit al teatre dels somis de l'avinguda de Suecia, el Valencia tenia com tasca atra ¨reAmuntada¨ esta volta un poc mes difícil, 2-0 contra un equip enchufat pero entrenat per Unai (una basa a nostre favor).
El dia fou extraordinari, 1 de maig, festa, bon temps...l’equip creia, la ciutat creia, l’afició creia, Jo creia!! Després d'un berenar-sopar en Don Curado, bar molt recomanable en la plaça Canovas, direcció Mestalla, ambient inigualable com en les grans nits, es veia en la cara de la gent, dels xiquets... Començà el partit i en el minut 25 l'eliminatòria estava empatada, ni els més optimistes del terreno s’imaginaven aquest escenari. Partit dels que fan afició i recordes per molts anys. Corria el minut 69 quan a un tal francès de nom Jeremy se li va ocurrir marcar el 3-0, LOCURA TOTAL! A partir d’ahi tot va ser patiment, el valencia dominava el partit però els nervis estaven ahi igualment. S’apropem a uns dels moments més cruels que he pogut viure com aficionat, sense saber molt bé com, el balonet acaba dins de la porteria d’Alves, minut 94.
Crec que no tinc paraules per a descriure el silenci de la grada che en eixos segons, foren 10, 20, 30...no se, potser fou una sensacio pareguda a la que diuen que tens quan vas a morir i veus passar la teua vida per davant, jovens i no tan jovens plorant, xiquets que no s'explicaven com guanyant 3-1 estaves fora d'una final somiada per tots però la realitat era que en 10 segons la temporada s'en havia anat a fer la mà.
De les fotos que vaig vore després del partit me quede en esta:
S'alçarem i Tornarem AMUNTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTT
Per Juan Sebastiá
S'alçarem i Tornarem II
EL dijous va ser un dia espectacular de valencianisme, l’afició
es volca de una manera que poques vegaes habia vist. A pesar del resultat que
portabem en contra i de les poques confiançes que transmet este equip, el
ambient sigue impresionant.
Ya desde migdia millers d’aficionats s’anaben congregant en
la plaça l’afició per rebre als jugadors d’una manera increible, moltisims d’ells
sense entra pero que volgueren d’eixa manera mostrarlos que estaben ab ells.
Gran vesprá la vixcuda per part de la Penya Valencianista
Puçol, prop de 20 membres es concentrarem en Don Curado (Plaça Canovas) aon
verem al Valencia Basket mentres sopabem per agarrar forçes per al partit.
Ambient familiar en tots els xiquets i xiquetes de la penya, com diu un lema de
la SUD “ De pares a fills el mite continua”.
Dins de Mestalla la ilusió i la tensió es palpaba com poques
vegaes. El equip comença a demostrar que volia i podia i mosatros responiem en
tot. Varem disfrutar en la grada barbaritats, cada minut pareixia important,
decisiu. Abraços, cantics, cares de felicitat.
Soles el futbol es capaç de crear tal mescla de sentiments i
es capaç de fer viure uns contrastos tan grans. 94 minuts de extasis que s’acaben
de sobte com un reyam.
Dificil de asimilar el vore als xiquets plorar i dificil de
asumir cuant ha segut d’una manera tan injusta, al final el gol tan
escandalosament injust de Sevilla ha segut determinant.
Com canta Barricada “ Pero cuando se aprende a llorar por
algo, también se aprende a defenderlo”, no tinc cap dubte de que lo del dijous
va ser un dia gran per al valencianisme, tots aquells que soltaren llagrimes
van a ser valencianistes per sempre i cuant s’alçem y tornem com diu Jose, i
estiguen celebrant un titol se sentiran orgullosos per que sabrán que ells han
estat al costat del equip a les bones i a les males i sabrán que son
responsables directes de eixos exits que segur van a vindre.
AMUNTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTTT
