I EN VAN 40
Fa ara 10 anys, vaig escriure un articul que hui recupere i que 10 anys despres continua siguent valit. Malgrat que per a mi, estem vivint el pijor moment de l'història del VCF, 40 anys de soci te donen una perspectiva mes ampla i en fan sentir que queda menys per que a que la lacra de Meriton s'acabe.
Uns 850 partits a Mestalla, mes o menys, cinc llocs diferents: General de peu Nord, General de peu Sud, Gol Gran Baix, Sector 2 Penya Gol Gran i Gol Gran Alt.
Mestalla, l'estadi mes antic de primera divissió, que bonic es Mestalla. Entre uns i atres volen acabar en ell, primer Bautista Soler i els seus aires de grandea i ara Meriton en la complicitat de casi tos els politics valencians (meninfots). Molt caldría que parlar del tema pero no tinc ganes.
Aixina que bo, queda poc mes d'un mes per a que tornem a Mestalla, nostra casa, a animar a l'equip, a cantar en el 19 el "Peter Vete Ya" i a colaborar en Libertad i lluitar per recuperar el club.
Ara a la faena, montar el Bus-Puçol-Mestalla, tornar a l'activitat en la Penya i qui sap, pot ser torne a recuperar el articul d'açi 10 anys. Estaré jubilat?.
I EN VAN 30
I en van 30. Pareix mentira, pero ya han pasat 30 anys, desde que en l’estiu del 85 i després d’uns anys anant a Mestalla de manera esporádica, per fi vaig aconseguir el meu pase del VCF. Ho recordé ab una ilusió molt gran, de manera oficial entraba a formar part directa del VCF. I aixó que deportivament el club no podía anar pijor. El club vivía la era post Ramos Costa, un atra vegada la mala gestió després d’uns anys plens d’exits de la ma de Kempes, el VCF entrà en una crisis tant económica com deportiva, fins que el va portar a segon divisió. Pero una vegada mes, el major patrimoni d’este club reaccionà. Les penyes se movilisaren com no ho havien fet mai, aumentaren en varios mils el numero de socis, Mestalla s’omplia cada partit, desplaçaments espectaculars, Arturo Tuzón presidia el club ab trellat i honradez i tots a una i en un equip plagat de canterans conseguirem l’ascens a primera.
“El día del ascenso frente al Recreativo de Huelva el Zulú parecía un nuevo Mesías. Aquella noche, bajo la densa humareda provocada por decenas de tracas anudadas en un hueco central de la general comandado por el Berga y su lugarteniente el Bigotes, más otro buen puñado de bengalas distribuidas anárquicamente, el gol norte vivió una de sus jornadas más extremas y felices. Se hace difícil explicarlo desde la rigidez del presente pero las cosas eran así: caóticas, pelín salvajes, imprevisibles. Un barullo apasionante y colorista donde nadie ponía orden y todo estaba siempre a punto de estallar. Fue la última noche sin barrotes.”
Encara se me fiquen els pels de punta recordant eixe VCF-RC-Huelva. En algún lloc d’eixa foto estaba yo, marcan-me a roig viu l'escut en la pell per sempre. El VCF tornaba aon li corresponia.
Portaba dos anys de soci i ya havia vixcut un descens i un ascens, casi res porta el diari. Está clar que el sentiment valencianista el portaba en la sang, de chicotet mos pares (els dos eren abonats) hem portaben a Mestalla, pero eixos primers anys d’aficionat adolescent a principi dels 80 en la anárquica i anyorada general de peu i eixos dos primers anys de soci, hem marcaren per sempre i hem convertiren en un militant del VCF. Una militancia incondicional e inalterable a fichages de renom, champions, titols, etc. Soc del VCF i prou. Porte 30 anys de soci i m’agrada anar a Mestalla sempre, siga qui siga el rival i disfrutar de tot lo que aixó comporta, ambient, color, olors, patir, gaudir, riure, plorar, abraços, cantics i a mes tinc la sort de compartir-ho en bons amics i familia.
En estos 30 anys podia contar mil anecdotes, partits, jugadors, desplaçaments, titols, vivencies, etc, pero es faria molt llarg. He anat a totes les finals que ha jugat el VCF pero en vaig a destacar dos d’elles. En l’any 95, el VCF arribá a la final de copa. Ya havia plogut desde que Mario Kempes i el VCF de la senyera guanyára aquella del 79. Per a tota una generació la del 95 era l'oportunitat de vore després de molts anys en la sombra, al seu equip en una final. En Valencia fon una locura, la directiva es va vore desbordada per una demanda d’entraes que no s’havia conegut mai. El Bernabeu es queda chicotet. Fon la final del aigua, la del gol de Mijatovic, la final dels dos dies, pero a mi mai se m’oblidará com animá l’afició del VCF. Jugadors com Robert reconegueren que mai havien vist res igual, estaben en el calfament i els costaba parlarse entre ells del soroll que feiem. La d’eixe dia está considerá la major bufandà que s’ha vist en Espanya. Una llástima, es la mereixiem tant l’afició com un jugador com Fernando, un dels jugadors mes grans que ha donat esta terra i que haguera segut la culminació a una gloriosa carrera en el VCF, pero com diria aquell “el futbol es así”.
Aixó si, en el 99 el destí, ens tenia prepará una copa que quedará graba en lletres d’or en l’història de esta institució. El 0-3 al Llevant, “EL GOL” de Mendieta en el camp nou 2-3, el fantastic partit de torná VCF 4 FCB 3, el 6-0 en Mestalla a “San Marino”. La Cartuja fon escenari d’un partit memorable VCF 3 ATM 0, la final del Piojo, del Mendietazo, Camarasa Piojo i Mendieta alçant la copa, la del pobre Miguel, el major desplaçament de la secció Puçol, la mascleta, etc. Per fi herem campeons, cuants records i que be s’ho passarem.
Hagueren de pasar 17 anys de soci per vore algo que en el 85 ni tan sols m’ho podia imaginar, el VCF era campeo de lliga i per si fora poc, dos anys després un atra volta. UEFA, Supercopa, finals de Champions, una epoca daurada que sincerament pense que es la mereixíem.
Trenta anys donen per a molt, desde vore al equip en segon divisió a disfrutar de titols heroics o tame de tindre un club sanejat a tindre que vendrel. Pero hia una cosa que per a mi no camvia i que resumis perfectament esta relació meua ab el VCF. Tinc ganes de que arribe el dumenge per anar a Mestalla. Mestalla ma casa.
Com a curiositat tinc que dir que en els 30 anys de soci mai he sabut quina era la meua cadira, sempre de peu, i aixó que hui en dia está complicat, pero sempre hiaurá un huequet en Mestalla per als irreductibles encara que siga pegat a les banderes del Gol Gran Alt.
Salut i Amunt Sempre. Juan Sebastià
