LLIGA 70-71. "LA LLIGA DELS GERMANS CLARAMUNT"

  LLIGA 70-71.  "LA LLIGA DELS GERMANS CLARAMUNT "

Introducció

En setembre del 1970 començà lo que anava ser un dels èxits mes importants de l'història d'este club. La lliga 70-71, "la lliga dels germans Claramunt".  Pepe anava a liderar a este grup en el que ningú contava per a lluitar pel títul i Enrique anava a tindre un paper important marcant alguns gols claus per al èxit final. Es l'únic cas en Espanya, dos germans campeons de lliga en el mateix equip i damunt en l'equip de la seua vida. 

Una lliga plena d'imàgens mítiques i de victòries èpiques en els últims minuts. És per això que ací anem a contar-vos en capítuls com es va gestar aquell triunf que enguany va a fer 50 anys. Anem a aportar documents, fotos, vídeos, etc. En fi, un repàs de aquella lliga pero centrant-nos principalment en l'actuació dels germans Claramunt. 

Començem fent una introducció i després anirem repasant els partits, com hem comentat, per capítuls que anirem pujant poc a poc.

1970-1971: La cuarta Lliga

En agost de 1970, la asamblea anual ordinària del club presidida per Julio de Miguel va ratificar el nomenament com a nou gerent a Don Vicente Peris Lozar, sense dubte el millor gerent de l'història.

El 22 de juliol de 1970 se presenta la plantilla en Benimar. La principal atracció es el nou entrenador, Alfredo Di Stefano. La personalitat enrrolladora del tècnic argentí va fer que promte els jugadors assumiren el nou proyecte i el canvi de mentalitat.

Les baixes de Waldo Machado de Vicente Guillot i del capità, Roberto Gil, tres dels mes grans jugadors que militaren en el club al llarc dels anys 60 i figures destacades per als primers triumfs europeus, varen ser un colp dur per al valencianisme, a mes també es varen anar Cayuela, Collar i Illumbe. Per a cobrir estes baixes el club va fichar al extrem Sergio, del Levante, als interiors Uriarte II del Athletic de Bilbao i Pellicer del FC Barcelona i al extrem esquerre argentí Óscar Rubén Valdez. A mes varen pujar del Mestalla Enrique Claramunt II, Cota y Forment. La plantilla queda configurada aixina:

Portes: Abelardo, Cota i Pesudo

Defenses: Aníbal, Antón, Barrachina, Jesús Martínez, Sol, Tatono i Vidagany

Centrocampistes: Claramunt, Paquito i Poli

Davanters: Claramunt II, Ansola, Jara, Forment, Fuertes, Nebot, Pellicer, Sergio, Uriarte i Valdez

Una irregular pretemporada va causar desànim en l'afició pero el 1 de setembre el VCF va guanyar al Partizan de Belgrado en el Trofeo Naranja per 3-1 en gols de Ansola, Claramunt i Pellicer. El dia 3 li guanyaren al Independiente argentí en la tanda de penaltis i se varen proclamar campeons del Trofeo Naranja. Açò va animar un poc als aficionats de cara al inici de temporada.

Veinticuatre anys després el Valencia se proclamà campeó de Lliga en la temporada 1970-1971 en un trepidant final a tres bandes junt al Atlètic de Madrit i el FC Barcelona. El Valencia C.F. va perdre el seu partit a Sarriá davant l'Espanyol, mentres en el Vicente Calderón Barça i Atlètic empataven a 1 i deixaba al VCF com a campeó.

Abelardo va jugar tots els partits i va conseguir el trofeu Ricardo Zamora en 19 goles encaixats, es un dels percentages mes baixos de l'història: 0,36 goles per partit. A mes va parar un parell de penaltis que varen ser decisius. Hia ha que resaltar, que a partir de la jornada 21 del Campeonat de Lliga, se varen implantar les targetes grogues i roges.

En esta temporada el Valencia va quedar ademés, subcampeó de Copa, pergué la final davant  el FC Barcelona, en el Satiago Bernabéu, el 4 de Juliol per 4-3. L'àrbit Saiz Elizondo va ser el principal culpable de que el Valencia no conseguira eixe any el doblet. També va jugar la Copa De Ferias, fon eliminat en segona ronda pel Beveren Waas de Amberes.

Durant la temporada es va rendir un sentit homenage al capità valencianista Roberto Gil. També hi ha que destacar en esta temporada que els jugadors Claramunt, Sergio, Antón i Sol varen ser cridats per a la selecció Espanyola.

Ningú podia imaginar-se al començament del campeonat que, huit mesos després, el VCF es proclamaria campeó per cuarta vegada en la seua història. 24 anys després, Alfredo Di Stefano ho va fer possible. 

El goal-average favorable respecte al FC Barcelona, que va acabar la lliga empatat a punts en el VCF (43) va jugar a favor. El VCF va marcar un total de 41 gols, els autors varen ser: Forment (8 gols), Valdez y Enrique Claramunt (5 gols), Ansola y Sergio (4 gols), Pepe Claramunt, Paquito y Pellicer (3 gols), Aníbal, Antón, y Poli (2 gols).

Vintiú jugadors va gastar Alfredo Di Estefano, dels que cinc varen jugar els 30 partits: Abelardo, Aníbal, Antón, Sergio i Claramunt. Sol va fallar un partit i Forment, Enrique Claramunt y Pellicer jugaren mes de 20 partits. Menció especial per a Pepe Claramunt que va tindre que jugar varis partits en un dit del peu trencat, Alfredo Di Stefano volia que jugara si o si i la solució va ser trencar-li la bota per a que poguera traure el dit i jugar infiltrat, a pesar d'aixó Pepe jugà tots els partits i a un gran nivell.

L'afició omplia cada dumenge Mestalla,va ser la lliga de les traques, els globos, els primers "Tifos", la primera rebuda en música (es notava la mà de Don Vicente Peris, tot un pioner), desplaçaments massius, invasions de camp, "almohadillas" al camp, el Palmito, la chica de Sarriá, minuts angoixosos de ràdio i tot un poble celebran-ho al carrer.

Bo, en estos apunts ya  podem fer-se una idea de com començà esta lliga. Açi vos deixe un bonic video ple d'imagens que quedaran per sempre en la memoria valencianista.