"ES VA PARAR EL TEMPS, II" "Gràcies Pares"

Secció: Articuls Centenaris

“ES VA PARAR EL TEMPS ll”

Gràcies Pares

   Lo vixcut en Mestalla el passat 24 de març fon algo difícil de descriure, varen ser un cumul de sensacions, emocions, nostalgia, orgull, etc. Afortunadament ho vaig viure junt a la meua familia, dona, filles i pares, a mes d’amics. Després de llegir els emotius artículs de Jesús, Jaume, Bayarri, Alex i Mar m’han entrat ganes de escriure i lo primer que se m’ocorrix es donar-li les gràcies a mos pares. Aixina que en permís d’Eva, la meua companyera de vida que ha sabut compartir esta locura en mi i de les meues filles Elia i Mar, estes llinees van dedicades a ells.

   Els meus pares, Juan i Vicenta, els dos valencianistes fins la medula i els dos abonats del VCF acodien junts en els 60 a MESTALLA. Mon pare, el valencianiste optimiste, sempre troba excuses a les derrotes i enaltíx orgullós les victories. Ma mare,  l'aficionada nerviosa i “patidora” a la que en un d'aquells vibrants VCF-ATH de finals dels 60, els nervis li varen donar un avís. A partir d'ahí es varen deixar el passe, ma mare per llógica cautela i mon pare en un gest que li honra va decidir acompanyar-la, sempre han segut una parella molt unida i un eixemple per a mi.

  És fácil puix deduir d'on em ve el valencianisme, directe a les venes. És més, poguera ser que la meua existència siga gràcies al VCF. Imagine als meus pares lo que gojarien en la final de copa del 67, per llavors els dos socis i ya en el seu paisà Claramunt en l'equip. La final en juliol del 67, el meu naiximent en abril del 68, ahí ho deixe.

   Per si fora poc he heretat eixe optimisme i amor incondicional de mon pare i eixos nervis “patidors” de ma mare, aixó si, yo els combat acodint a Mestalla sempre en grades d'animació. L'estar de peu, els cantics, onejar una bandera, etc., són medicines efectives que  templen els nervis i agraïx el cor. I aixina seguixc, 35 anys anant a Mestalla i mai he sabut quina es la meua cadira.

   Sense tindre puix eixe vincul d'anar junts a MESTALLA, si que varen ser còmplices directes de el meu “Mestallisme agut”, ya que en 14 anys, ells nos portaven a mi i a d’algun amic a MESTALLA. Mentres ells s'anaven a passejar o a prendre alguna cosa per les afores de l'estadi, nosatres gaudiem del directe al que ells havien renunciat. A la tornada a casa m'encantava  explicar-li a a mon pare en tot detall el partit, ell escoltava i compartiem les mateixes excuses si havia anat mal i valoravem orgullosos sempre les victories.

   A falta de recòrts junts en MESTALLA, si que compartim hores de charrades pre i post-partits, moltes hores junts entre tarongers en els que el VCF omplía gran part de la conversació i per supost, partits de radio i televisió. A fòc porte gravat en el recòrt la final del 79, ma mare deambulant per casa lluitant en els seus nervis, la meua germana mon pare i yo enganchats a la televisió. En el segon de KEMPES l'explosió d'alegria fon tremenda. Yo, vaig botar com un resort d'un vell sofa de sky, al caure, un dels seus vells molls rebentà i va fer un soroll com si fora un masclet, per uns segons es varen interrompre els chillits de la casa, quan nos vàrem donar conte del que havia passat va continuar el festeig. Sense dubte va ser el millor moment per a trencar alguna cosa, com vos podreu imaginar en mig de l’extasis no va a ver ni la més mínima reprimenda.

   Pares, tinc tant que agrair-vos, educació, valors, etc. Però a més d’aixó vos done especialment les gràcies per haver-me fet valencianiste, a part de nostra llògica relació d'amor de pares a fills, sense dubte este ha segut un víncul que ha valgut per a unir-mos molt mes. El VCF ha fet que patím junts, gogem junts i compartim tot allò el que supon ser valencianiste.

GRÀCIES PARES,    I AMUNT, SEMPRE AMUNT

Juan Sebastiá