"El Que El Meu Fill M'ha Regalat"
Secció: Articuls Centenaris
"EL QUE EL MEU FILL M'HA REGALAT"
No sóc molt
d'escriure, a pesar que el presi (Juan Sebastiá) m'anime per a fer-ho mes, jo
sóc mes de llegir les auténtiques obres d'art que escriuen el mateix Juan, el
gran Rafa Lahuerta, o companys de grada com Pau o Simón, enguany en especial ha
sigut brutal. Pues bé, la qüestió és que és diumenge 24 de març, son les 12 de
la nit, el despertador sona a les 5, i no em puc dormir, tinc el cos ple de
felicitat i emoció, he passat el millor dia de la meua vida a Mestalla (i això
és molt dir) i tot gràcies al meu fill..."
En un acte d'irresponsabilitat, havia decidit no
assistir al partit de les llegendes, la veritat, després de quasi tres mesos
amb dos partits per setmana, eliminatòries intenses, i partits de què acabes
amb mes dolor que si els hagueres jugat, sentia la necessitat de desconnectar
de futbol, i també donar-li un respir a la meua companya de viatge, que tan poc
li agrada i que tant aguanta.
I és ací on entra Xavi... amb la seua cabuderia
habitual, eixa que tantes vegades em costa disgustos, esta vegada em regalà una
experiència que no oblidare mai, i que mai podre agrair-li prou. Després d'uns
quants dies de debat sobre el partit, al final cedisc al seu interés d'anar a
veure el partit de les llegendes.
Canviem la nostra ubicació habitual, i compre les
entrades en amfiteatre, escorat al corner de la mitica Gol Gran, i ja, res mes sentarse
i veure aquell tros de graderia, em va córrer una sensacio d'enyorança per tot
el cos, ¡¡¡ que vesprades pasarem en ixa graderia!!!
Mentres anaven eixint les nostres llegendes,
intentava narrar-li a Xavi tot el que son pare havia viscut en ixa graderia,
amb ixos jugadors, amb la família de la penya valencianista, i clar, alguna
llagrimeta es va començar a escapar. Esta nit, Xavi pareixia el adult i jo el
xiquet.
Després durant el partit, que dir... veure Vicente
com el punyal que va ser, al Piojo amb les seues carreres interminables, la
classe de Fernando, l'entrega d'Angulo, la garra del Kily, veure com Mestalla
li donava a Albelda l'ovació que mereix, veure novament a Cañizares baix pals,
amb la seua camisa blava, el mateix blau amb què portava en Milan...vorelo
plorar de nou, i tornar a compartir llagrimes… ¡¡milers de records a la ment!!!
que temps, ¡¡CUANT
VAREM SER ELS MILLORS!!!
I entre jugades, a la ment em van vindre els que no
estaven, i que tant ens van fer disfrutar, i no parle sols de jugadors, van
estar els que van voler estar, i la resta em dóna mes pena que decepciò, es van
perdre una ocasió única de ser centenaris, que dic centenaris, es van perdre
l'oportunitat de ser eterns, perquè el dia d'ahir, será recordat per sempre… jo
se'l contare als meus néts, i Xavi als seus, ja sabeu, de pares a fills...
Els que realment em van vindre al cap, són amb els
que hem compartit tots eixos moments que ahir vaig recordar, i sobretot, a tres
persones en concret, el meu germà, el meu fidel amic, i el meu talismà i la
millor de les meues sorts, Jose G., Vicente Canana i Vane. Borrego, no saps el
que te vas perdre, Pibe, perdó per no haver-te obligat a vindre, Vane, gràcies
per entendre la meua locura.
És l'una de la matinada, me'n vaig al llit a
intentar dormir, però per abans d’acabar vuic tornar a donar les gràcies al meu
fill, m'has fet el millor dels regals. Te Vuic!! “!!!hasta el infinito, y
mas allá!!! (de Japón)”.
Sempre AMUNT!!!!!!
Jesus Novella.
